L’exemple a seguir

Quan era xicotet, a l’escola no s’estudiava valencià. Ningú mai l’havia estudiat. Ni pares, ni avis... Ningú. Per tant, tampoc s’escrivia. I tampoc s’escoltava ni a la tele, ni al cine... El valencià el parlàvem alguns, però no semblava ni estudiable. Per a què? Era només d’anar per casa, dien. La llengua estava desapareguda als àmbits formals (l’administració, els mitjans...), i al carrer retrocedia per la pressió demogràfica.

Potser per això recorde clarament el matí que va entrar per primera vegada a l’aula un mestre que va anunciar que ens donaria una hora de valencià. Va ser el principi... Passats uns anys, els alumnes d’uns cursos posteriors van començar a cursar, per primera vegada en valencià una assignatura de matèria general! Increïble!

Normalització

El camí cap a la normalització en l’ensenyament va ser lent. I dur. Amb dures resistències. I només va ser possible gràcies la quasi clandestina lluita de grupets locals de professorat implicat, conscient i tenaç que va saber seguir avant i van demostrant què, amb més valencià, millorava tot l’aprenentatge també del castellà. Era el que importava: l’aprenentatge i l’alumnat. Les i els mestres que van aconseguir el primer pas endavant de la nostra llengua després de més de 300 anys de persecució mai van rebre el reconeixement social merescut. Ni l’esperàven.

Ara, quan PP-Vox dinamiten el miratge de seguir avançant i ens retornen a la casella d’eixida, el nostre homenatge cap aquells herois només pot ser seguir lluitant.

Portaveu de Compromís a la Diputació